Un cuento sobre elecciones incomprensibles y el puente de amor que las vadea, nacido de la tradición oral y versionado con un ojo puesto en el presente y otro en mitos clásicos de nuestra cultura.
Los cuentos tradicionales deben su popularidad a una eficacia narrativa contrastada, capaz de llegar hondo a sus lectores y oyentes a lo largo de varias generaciones, lo que siempre los hace aconsejables; pero pierden esa eficacia (y transmiten valores que ya no nos representan) si no los vamos renovando y recreando para que respondan mejor a las inquietudes de nuestro tiempo. Como escritor, por otro lado, es una experiencia apasionante de goce y aprendizaje. ¿Por qué me interesa esta historia? ¿Por qué quiero seguir contándola? ¿Hasta dónde puedo aportar sin romper la identidad de fondo ni conformarme con la copia? ¿Qué piezas puedo cambiar de sitio, renovar, alterar, para que el cuento siga brillando y nos conmueva (o más aún, puestos a soñar: nos explique)?
Darabuc y Fátima Afonso, ed. OQO, 2011
¿Tres han de ser? adapta la tradición narrativa de Los tres maridos, una perla algo escondida, donde se enfrentan dos generaciones: la paterna/materna y la juvenil. La hija crece y, por razones que ni ella misma comprende, cuando desea casarse, quiere que sea con sus tres grandes amigos de infancia. ¡Con los tres! ¿Qué madre puede aceptar esto?
Los tres candidatos son aquí tres mitos principales de nuestra cultura. Los lectores más chicos no necesitan conocerlos para seguir la historia, se trata más bien de una invitación a seguir moviéndose por otras ramas del gran árbol de la cultura. Son mitos de gran fuerza, mitos de vida, muerte y deseo: Ícaro, Lázaro y Fausto.
La madre los someterá a una prueba —deben localizar objetos a cuál más insólito—, en parte como dilación urgente, también con la voluntad de poder seleccionar solo a uno de ellos. Pero las cosas no salen como ella espera, porque los jóvenes se marchan pero la hija muere al cumplirse un año. Por fortuna, ahí están los objetos insólitos —directamente mágicos, obtenidos en «la ciudad de las torres transparentes, donde los árboles hablan y los gatos cabalgan a los perros»— para devolvernos la sonrisa justo a tiempo y que la «serpiente negra» del entierro dé paso a una serpiente de colores y a las campanas de la boda.
¿Habían de ser tres? La madre se queda a solas con la pregunta, ante un «círculo de cuatro copas». «Estuvo mirándolas durante mucho mucho rato, hasta que de repente, se encogió de hombros y se fue. / Quienes la vieron marcharse cuentan que sonreía». El libro está dedicado a «las madres, en el momento —difícil como hermoso— de soltar la mano».
La labor de ilustración de Fátima Afonso merece mucho la pena, a mi juicio, tan dulce y sugerente en las expresiones como atenta a los detalles. Edita OQO en castellano y gallego (traducción de Laura Rubio).
Como humilde aportación a estos tiempos de crisis, hay 30 ejemplares gratuitos para bibliotecas públicas, bibliotecas escolares o (no podía ser menos, en este caso) madres que compartan en un blog su experiencia de educación en familia. Lamento no poder sufragar también los gastos postales, que serán a cuenta del receptor (paquete azul hasta 1 kg). Más info al respecto y peticiones, a mi correo o aquí. (Nota del 16 de marzo: los libros disponibles se han agotado)
darabuc.wordpress.com 
Enhorabona! No hi ha presentació per Barcelona?
Amb la mudança ben recent i per digerir, encara no he buscat res. Confio que sí, més d’hora o més tard, i si a algú li ve de gust, que m’escrigui. Però per la meva part encara no m’he mogut.
Gràcies!
Abans del que pensava, pot ser que es mogui alguna cosa. Un raconet de Sant Jordi com a autor (que encara no havia tingut ocasió de gaudir, sembla mentida) i potser una presentació. Ja avisaré…
¡Enhorabuena!
Poco a poco van saliendo cosas. Eso es bueno. Tengo muchas ganas de leerlo.
Un abrazo.
Jorge
Sí, es una alegría grande. ¡Gracias! 🙂
¡Qué ganas tengo de leerlo!
Espero que vaya todo muy bien!!!
Un abrazo fuerte.
Muchas gracias y que disfrutes de tu interesante Trastero. 🙂
I jo a la Lluna de València!
Hi ha èpoques de la vida que estàs per altres coses i el temps de seguir a qui desitges, s’escola.
Tard.. però t’envio l’enhorabona. L’àlbum té molt bona pinta.
Dilluns passat, amb la gent de primer d’enguany vaig estar explicant Ojobrusco. I mai falla, encanta! Van començar a dibuixar-lo al Diari, però el temps va volar. D’aquí dos setmanes, potser, ho haurem acabat.
Una abraçada des de Lleida.
Tard? Si la nota és de fa quatre dies, dona! 🙂
Moltes gràcies per l’afecte amb el que tractes els llibres. Aquest per descomptat que també se’n va cap a Lleida.
Una abraçada
¡¡¡Ya me ha llegado el libro!!!
Me gusta mucho, la historia y las ilustraciones, que son preciosas.
En marzo se convertirá en nuestro libro del mes en la biblioteca.
¡Seguid así!
Por ilusiones como esta escribe uno… 🙂
¡Muchas gracias!
¡Enhorabuena! Tiene muy buena pinta el libro por lo que cuentas, lo buscaré. Las ilustraciones también me parecen muy bonitas.
He arreglado el enlace, que por error mío, no dirigía hacia un álbum propiamente público, sino que exigía entrar en Facebook. Ahora ya no.
Puri, muchas gracias. 🙂
Josep: Es impossible que els hi hagin donat les coses necessaries per salvar la noia.
Meritxell: M’ha agradat molt el conte que ens has enviat perquè és diferent perquè quasi al final passa la cosa dolenta que normalment passa al mig.
Andrea S: és imaginari i bonic.
Moltes gràcies pel llibre que has escrit.
Les il.lustracions hi queden molt bé.
Hola el teu conte ens ha agradat molt
L’ Adrià diu :Que la poció era super mega xulo perquè ressucitava als morts.
El Gerard diu:Que lo del telescopi era molt xulo perquè es podia veure totes les coses de 1000 quilometres lluny.
La Andrea ch diu :el conte aquest ha sigut molt bonic i molt interessant
í el titol és molt bonic I es diferent i molt xulo que una noia es casi amb 3
nois.
La Catalina diu :El conte ha sigut molt trist per què primer la Sol s’ha mort.
El LLUC diu: ha sigut molt xulo. I lo del pais dels gats i la poció és molt imaginari, i es molt raro que una dona es casi amb tres homes.
Hola sóc el Marc i dic que : lo del gat que li dona la poció es impressionant.
Jo si tinguessa la poció ressucitaria tots els de la meva família.
Noies, nois (Josep, Meritxell, Andrea S, Adrià, Gerard, Marc, Andrea Ch, Catalina, Lluc i Marc): Moltíssimes gràcies pels vostres comentaris, quina il·lusió!
Mireu, un escriu per moltes raons. En el meu cas, sovint, perquè hi ha coses que no veig clares. Penso en el que he anat fent i decidint, en com després m’ha canviat la vida, en com s’ho han anat prenent els pares… i de sobte em trobo aquest conte, que és antic com l’anar a peu. Bé, no tant, però més vell que la meva rebesàvia, prou que sí.
En principi, crec que era un conte una mica en broma. Ei, aquesta noia boja i tossuda, vés quina pensada més estrambòtica! Però el conte es torna màgic i a mi, els contes de màgia, m’entusiasmen d’allò més. Fan volar la imaginació que és un gust.
I vaig mirar també la família que m’envolta. Aquella cosina meva tan simpàtica, però que a ulls de la seva mare, sempre s’estima la persona equivocada. És tan rar, això del cor! Però a voltes, sabeu, jo crec que els pares i les mares obliden (bé, potser oblidem, que jo també sóc pare) què en pensaven, els seus pares, o sigui els nostres avis, dels nois o les noies amb qui ells volien festejar. Si furgueu una mica i s’animen a parlar del tema… potser el que avui és un respectable senyor calb als vint anys era un «impresentable amb barba i cabellera de hippie»!
Tot plegat em va moure a escriure el conte. Sabeu quin és el meu personatge favorit? Doncs la mare! Que tot s’ho mira, que no ho entén ni ho pot entendre mai, però que al capdavall, si veu somriure la filla, si la veu feliç, somriu ella també. Ara imagineu el neguit quan, d’improvís, sense haver-n’hi parlat, vaig posar el conte en mans de la meva pròpia mare… Per sort, també va somriure, per molt que, com tots els fills del món, d’una banda li hauré donat disgustos, i de l’altra, he pres decisions conscients que ella no ha entés ni potser entendrà.
Ara bé, això és el perquè escriu un. Però encara importa, i molt, el per a qui. Perquè no he escrit un conte en paper i l’he enviat per carta a quatre parents o amics, sinó que n’he fet un llibre. (Gràcies a la Fàtima, que hi ha posat les imatges tan guapes, i a l’editora, que li ha semblat bo i ha anat donant idees per anar revisant el text.) Aquí entreu vosaltres, lectores i lectors. Sense vosaltres… ai, quin badall, el llibre avorrit al prestatge és com un caramel dins el seu envoltori, i no desfent-se a una boca!
Abans us parlava dels contes màgics. Bé, què en faria un, de tots aquests elements màgics? A on volaria un, sobre d’aquests rat-penats? Què o qui voldria veure, que fos a mig món de distància? I ai las, si puguéssim reviure els que estimem… Aquest és un desig tan vell com l’anar a peu, aquest sí! Se n’han escrit molts contes, i novel·les senceres (que són com contes de tota una vida), i obres de teatre sobre aquest tema. Justament una de famosa es diu Faust, com un dels personatges. En Faust arriba a firmar un pacte amb el Diable! I és que a vegades és difícil conformar-se amb el que tenim, i ens pot el desig. Un altre dels personatges es diu Ícar, com un noi dels mites grecs que volia volar, va tenir la sort de rebre unes ales de plomes i cera i, visca! Només que ell era imprudent, no va fer cas del consell de no atansar-se massa al sol i, és clar, la cera tan a prop del sol com ell va anar es va fondre i va caure al bell mig del mar. Però així i tot mai deixem de somiar, per sort. Com serien uns països estranys però atractius? Quins objectes màgics hi podria haver? Què en podríem fer? Què ens podria passar? Els sabríem usar o bé, com l’Ícar, ens passaríem de la ratlla? N’hi ha per fer-ne tot un munt de contes!
Pingback: ‘Jo, si tinguessa la poció…’ (‘Yo, si tuviera la poción…’): comentarios a ‘¿Tres han de ser?’ | Libros de Darabuc
A mi m’agradaria tenir un objecte que fes que no hi haguessin guerres.
Aquest objecte seria com tot el món.
El conte de ¿Han de ser tres? Va ser molt bonic i mol trist perquè la nena es va morir i la van salvar.
Hola, Eric!
Moltes gràcies pel teu comentari. Fóra realment bo, aquest objecte màgic… Gairebé no hi ha problema que no es pugui resoldre parlant. «Parlant, la gent s’entén», com fa la dita. De fet, potser ja tenim un objecte prou màgic: la capacitat de parlar, que ens diferencia dels animals. Només que a vegades ens oblidem de fer-la servir i acabem amb les empentes, els cops, els odis… i d’aquí les guerres.
A mi m’agraden els contes emocionants, que posen la pell de gallina. Però si acaben bé, com aquest, m’agraden molt més! 🙂
Moltes gràcies per totes les teves respostes.
Et volia comunicar que els comentaris acaben formant part dels reculls de treballs trimestrals. Em fa molta il.lusió que les teves respostes arribin a les cases dels nens i les nenes que t’han escrit.
Ara acabo d’imprimir la de l’Eric i demà l’afegirem a «l’àlbum».
Més me’n fa a mi, d’il·lusió, Montse. 😀
Molt bones festes per a tots!